Ahir escrivia al blog un text de Laura Gutman, qui un cop més ens il·lustra de forma clara i contundent sobre la forma en què no hauríem de tractar als nadons, i per tant, tampoc a les mares. Més tard vaig llegir en un fòrum on compartim amb altres persones les nostres inquietuds, que s’ha publicat un estudi sobre el vincle mare-fill@ en el cas de viure una cesàrea o si el part és vaginal, resultant que tenen diferències significatives. Aquest estudi el publica una prestigiosa revista, “'The Journal of Child Psychology and Psychiatry'”.
El mateix dia, i com una casualitat que no deixa de ser trista, truca sol·licitant doula una dona que fa una setmana va donar a llum a la seva primera filla, per cesària programada: no aconsegueix que la petita s’agafi al pit. No va poder ni tocar-la quan va néixer, menys olorar-la o abraçar-la, es van "oblidar" de pujar a la mare a l’habitació durant més de dues hores, tot i que ella ho demanava... li van donar biberons al nadó “per tal que la mare descansés”... i llavors van tenir un allau de visites que, desconcertats, ni van saber aturar... resultat: la mare ni recorda què va passar en aquells primers tres dies.
Un cop més... quina tristesa al cor, veure a un bebé perdut entre els llençolets, massa abrigat però sense tenir la pell de la mare a prop i disponible...
